la última entrada...!!!

Com bé diu el títol, aquesta és la meua última entrada. Demà exposem amb tu el meu grup i jo, i després tenim aquesta entrevista per deixar l'avalució clara. Bé , doncs jo volia que llegires les entrades del bloc i tingueres aquesta última entrada que rep la funció d'opinió, cloenda i bon desitg per part d'un servidor després d'aquesta boníssima experiència de 4 messos.

Després d'aquesta introducció, des de la teua posició de mestre de l'assigantura podries pensar: "menut pilota de tio". és una opció, no dic que no, però més bé, desitge que trobes aquesta entrada com l'opinió d'un estudiant que ha acabat molt oregullos d'haver curssat aquesta assigantura en aquest mestre.

Ja en un primer moment a l'hora de triar un dels dos grups a la matrícula em van parlar bé del mestre, però ja se sap, fins que no el pateixen en les teus carns no saps ben bé si allò que tan dit és cert o no. He de dir que allò que em varen dir era ben cert.

Una volta ja te he "regalat les orelles" per dir-ho d'alguna forma he de dir, que si a l'ultim dia propossares la pregunta a la classe: ¿per a què ens ha servit tot allò que hem donat? Crec que tot allò que hem fet servir dins l'assignatura. Tant les cançons, com aquelles pel·lícules destinades a l'assignatura com tot allò tractat de forma diversa referent a la literatura, com la lectura dels relats curts com altres aspectes. Potser desde el punt de vista merament instrccional, memorístic o teòric no podriem relaciona-lo d'una forma correcta amb l'assignatura. Ara bé, jo he pensat sempre que a un alumne fer-li entendre una assigantura desde el terreny dels seus gustos i interessos fara del seu aprenentatge, aque més significatiu que de l'altra forma.

Trobe que tot allò tractat és interessant, potser el que no era interessant era l'hora a la qual ho tractaven. L'última hora ambdós dies de classe feia que arrivarem a la classe un poquet apàtics o sense ganes, tot i així, allò tractat es realitzava amb tot el interés que els estudiants podiem destinar a eixes hores en eixes circumstàncies.

No vullc allargar-me molt en aquesta cloenda, per la qual cosa només dir que trobe una assignatura interessant la literatura catalana i una metodologia molt correcta per trasmetre conceptes aquella concevida per Vicent Garcia. Veure obres de tatre, cosa que jo mai havia fet pel meu propi gust de fer-ho, llegir relats curts i molt atractius, la creació d'aquest bloc o el treball de literatura comparada son eines que juntament amb la disponibilitat lliure del temps per part del mestre fan que allò realment interessant puga tindre més temps per la nostra part, buscant aquells periodes llargs per tal de destinar-li temps i tota la nostra atenció.

Aquesta és la última entrada del periode escolar, és la última entrada que llegiras una volte les fotocopie, però espere i desitge que no siga la última entrada, ja que aquest bloc continuarà avançant.

Societat Limitada (Ferran Torrent)

Si he de parlar breument sobre l'argument d'aquest llibre, cal contextualitzar-lo dins la societat valenciana actual. Ben mirat el llibre data del 2002 com a any d'edició i l'autor parla en present, doncs cal situar-nos en el nostre passat molt proper. Dins d'aquest marc espai-temporal entrem en una trama que envolta tot l'argument, desde l'inici fins a la fí, de un fil polític, corrupte, econòmic, inmobiliari, tot açò que mou tant diners ennubolat per una boira de suspens continu.

Juan Lloris és un promotor inmobiliari egoista i capaç de passar per damunt de qui calga per conseguir els objectius propossats. Aquest objectiu és entrar a la cambra de comerc. Aquest és el centre del plà del poder inmobiliari. L'autor el presenta com un home adinerat poseïdor de terres i ens situa mitjançant la descripció d'aquests espais molt bé dins la rodalia de València (albufera, valencia sud, valencia nord). L'autor el situa com un home de camp al seu tancat d'arrós, però dins també, del seu egoisme polític.

Francesc Petit, el co-protagonista per dir-ho d'alguna forma de la història, però desde un protagonisme inferior al de Lloris és un personatge prou oposat i paregut a l'anterior. Com l'anterior ansia poder i vol el 5% que li falta al seu partit (Front Nacionalista Valencià). L'anterior desde el plà inmobiliari i Petit desde el planol polític, aquest vol entrar al parlament. Té una bona propaganda política, però la necessitat de diners per tal de arrivar als objectius propossats duran una bona part de la trama de l'obra.

El Banc al que Petit demana el prèstec per fer front la seua campanya, el seu director, Jùlia Alexandre, subsecretària de la Generalitat, etc, seran personatges de pés i importància en el desenvolupament de l'àcció, tant de Petit en major mesura, com de Lloris.

Deixant de banda personatges i argument, si he de parlar de la meua opinió respecte a aquesta obra és clarament positiva. Sempre m'han agradat les noveles de robatoris, d'assassinats o de suspens, però quan tot açò s'entremescla darrere d'una obra de corrupció política, d'interessos econòmics barrejats i creuats amb el marc de la ciutat de València i la seua rodalia em crea un interés especial. Em resulta molt curiós i al mateix temps apassionant que l'autor parla de llocs tan comuns i tan cotidians com Port Saplaya, al costat del meu poble; o del centre de València. És una obra que recomane a tothom, ja que encara que al principi he de dir que es fa una mica fastigosa donat que l'autor ens planteja tants persontages i tants noms que recordar de colp, una volta situes cada actor dins del seu marc i del seu context, l'obra t'enganxa d'una forma impresionant.

la conciència, visitadora social. (Pere Calders)

Aquesta és la història d'una assasí que té l'aparició d'un àngel que actua com a la seua conciència. Carel·li, que així, és com li diuen a l'assasí viu dedicat a la mort dels demés, i no és una cosa que li lleve la son. Ha tingut males experiències, sobretot a la pressó. Però tot i l'aparició, ben siga divina, ben siga espantada, no va cambiar allò que du al cap.

És un assassí professional que es dirigeix a casa de la seua victima amb total normalitat i amb una forma de ser que passa desapercebuda. Allí, mentres la seua anciana víctima dorm. L'aparició torna al front seu i li repeteix que no cal matar-la. Li pot furtar aprofitant que està descansant sense la necessitat d'acavar amb la seua vida.

Carel·li acava amb la vida de l'anciana i diu al àngel, que és allò que he trobat més important de tota la breu narració, que per tal de fer reflexiona avans de assassinar, ja les pot fer ell mateix. No li fa falta ninguna aparició divina amb un maletí de mals records.

Aquesta és una història estranya, però al mateix temps lògica. Tot allò que conta està ben filat i no crea confusió en el lector. Simplement aquesta aparició no se ben bé d'on surt i per aixó no acave de comprendre la seua funció. Però agafant l'argument de forma general, és una història completa amb un bon final.
He tret com a lògica meua que aquesta aparició, agafant el títol de la narració és la conciència de l'àssassí, que per molta sang freda que tinga, no deixa de apareixer als moments claus de reflexió per intentar dur la persona pel bon camí. Com ja he dit, el maletí son els records del protagonista, un mal record refernt a un company de pressó en aquest cas. En síntesi, l'aparició, és aquella conciència que tots tenim i que preten que obrem bé. Ací es reflecteix de forma física com a àngel, tot i que el seu protagonista ens diu que no la necessita i per això acava fent allò que creu.

Ala trencada (Rafa Gomar)

Aquesta és una història molt trista, a la qual, segon el que jo he pogut entendre, la protagonista no està bé del cap; i recorda com era sa mare, la qual també estava pertorvada, tal com ella està ara mateix.
La recorda en el llit, donant ordres a ella i a son pare d'obrir i tancar portes i finestres degut a la seua bogeria. Per esta i altres raon l'odiava a la seua mare. L'odiava i la volia, pel fet de ser la seua mare. Veia a son pare com un bon home que després de tot el que tenia que aguantar al cap del dia, volia a la seua dona d'una manera incondicional. No ho entenia, però a son pare el volia per això.

Aquesta protagonista vol morir. Diu que li té un gran amor a la vida, la qual cosa (voler tant la vida) ens du directament cap a la mort; tot i així, clar queda que vol morir. Vol gitar-se plena de terra entre sa mare i son pare. Però abans, a cop de navalla vol desfer-se d'aquells enemics que pertorvaven sa mare i que ara no li deixen vore la lluna ni els reflexos a d'ella.

Com ja he dit, és una història trista i melancòlica, la qual jo no acave d'entendre. No se molt bé qui son els enemics. Tinc varies idees, però no ho acave de tindre clar. Com pot dir la protagonista que li encanta la olor que fa València a taronger, que esta enamorada de la lluna i dels reflexos, que ansia la vida, però voler morir. És una contradicció que no entenc. Per a mi, aquesta és una història un tant complicada que necessitaria que algú me deixara clara. Pel fet d'acavar d'entendrela bé i així captar el missatge de l'autor en tot el seu contingut.

Trex (Rafa Gomar)

No se molt bé, si amb el títol, l'autor pretén fer referència a alguna marca de xiclets, però jo, és allò amb més lògica que he pensat.

Com tota narrativa curta, la història de Rafa Gomar ens presenta una introducció, un nús i un desenllaç d'una història un tant extranya en tan sols dues fulles. De la narrativa curta, aquesta és la realment curta. Aquesta condensació d'un argument en tan poc espai és una de les qualitats que li dona a la història quan és llegida pel destinatari aquesta sensació de rapidesa peró de interacció i conectivitat en l'argument encara que siga tan curt.

Com ja he dit, en tan sols dos fulls, l'autor ens presenta la història de Francesca, una xica, que després de veure un anunci de xiclets on els protagonistes es bessen de forma apasionada, es compra aquests xiclets i es passeja per la ciutat buscant la finalitat del anunci, però trobant únicament indiferència.
Després d'aconseguir aquesta falta d'atenció i algunes burles, la protagonista torna a sortir al carrer possant-se tota la caixeta de xiclets a la boca, amb l'objectiu de molestar la gent amb les bufes d'aire fetes amb els xiclets. La mala sort és que un dels xiclets es queda travessat a la gola i tot i que la Francesca mor a poc a poc, ningú s'ofereix a ajudar-la i la gent pensa que és tot un espectacle.

Allò més clar que pense que aquesta breu narració pretén reflectir son diversos problemes socials, els quals actualment es donen a les societats modernes i conegudes.
La gran influència del mitjans de comunicació en la gent pense que seria un factor clau a tindre en compte. La Francesca s'ho creu de forma descarada quan en realitat la gent NORMALMENT sap diferènciar entre reialitat i ficció, però pense que Rafa Gomar vol trasmetre la importància d'aquesta influència i com l'hauriem d'emprar amb fins positius.
L'altre problema social que pense que es reflecteix és la falta de solidaritat civíca per part de la gent. La protagonista mor asfixiada i la gent en compte d'interessar-se, aquells que no demostren total indiferència s'ho prenen com a espectacle. Vivim en una societat on la gent no ajuda a la resta de forma desinteresada.

Pense que aguests, serien dos conceptes clau que tracta la història. A mí, m'ha paregut molt bona. L'autor ha creat una bona història en tan sols un parell de fulls. Pense que no tothom pot aconseguir açò.

Raid Gaza!

Allò primer que volia a aquelles persones que es passen per ací i lligen esta xicoteta part de diguem-ho d'alguna forma, experiències personals, atacs, denúncies, que faig en forma de bloc; donar un Felís any nou i unes bones festes, tot i que les felicite quan aquestes arriven a la seua fí.

Només volia actualizar pel fet d'una cosa que m'ha cridat molt l'atenció. Tots sabem que a l'orient pròxim, entre Palestina i Israel esta tenint lloc una cruel matança per part dels israelians d'una mida molt important. Doncs jo que d'aquestes coses se allò que surt als medis de comunicació (com la gran part de les persones) vaig rebre un link (per a aquelles persones que no ho sapiguen, un link, és un enllaç a alguna pàgina d'internet dit d'una forma senzilla) d'un joc on es deixava molt clar la situació del conflicte armat. Vos vaig a deixar el link, però tot i així vos explique el joc. Resulta que tu, com a jugador, eres Israel, i pots crear diferents tipus d'edificis (fàbrica d'avions de combat, de míssils, de tancs, etc) Mentrestant, a l'altra banda es troba la franja de Gaza, els palestins, que cada 4 o 5 segons envien un míssil sense destí. Quan tu tens construits els edificis pots atacar els palestins amb tot un armament novedós i dirigit a la ciutat. I no et preocupes que si et quedes sense diners hi ha una opció que consisteix en una trucada telefònica als alts carrecs i el teu fons financer puja de nou. Mentrestant els palestins continuen enviant algun míssil que altre i si aconseguixen destruir-te un tanc, tu ja has desfet mitja ciutat.

Després de llegir tot açò deveu pensar que soc un freak empedernit que no té altra cosa que fer que jugar als videojocs de l'ordinador. No aneu molt desencaminats, però creia oportú que coneguereu aquest joc perqué deixa clar la situació que es viu actualment a l'orient pròxim en la qual els països desenvolupats capaços de frenar la guerra es mantenen al marge.

Com diu el refrany, "mai plou a gust de tothom", però sembla molt trist la despreocupació social internacional, perqué hi haja tants civils, entre ells, molt xiques, als qual, allò únic que els plou, son bales.

Ací vos adjunte el link http://www.minijuegos.com/juegos/jugar.php?id=7498

MeMenTo

Ja fa algun temps que vaig vore memento. No la vaig poder vore a classe, així que la vaig vore en casa, i vullgues que no, donat el tipus de pel·lícula que és, casi ho preferisc.

Dic açò, perqué no és tan fàcil poder agafar el fil conductor de l'argument de cop. Costa, i prou, poder establir una dinàmica conductora per tal de poder agafar la última part d'allò vist fa dues escenes i juntar-ho amb el que estas veient ara mateix. Tanmateix amb allò que vas veure fa dues escenes i juntar-ho amb el que estas veient però invertint la història perqué va marxa enrere. Deixem-ho en que és prou complicat el muntatge del film pel que fa l'espectador.

Deixant de banda aquest muntatge, l'argument a mí em va agradar molt, ja pel fet de haver de veure tota la pel·lícula i estar molt atent perqué tots els detallets conten i fins que no s'arriva al final del film, que és la meitat de la història no s'entén rés del que s'està veient. Aquesta forma de plantejar un argument em pareix molt encertada, a més, com es va dir en classe, una de les finalitats muntant la pel·licula d'aquesta forma era captar d'una manera molt mes gran l'atenció de l'espectador.

Pel que fa l'actuació dels actors està molt aconseguida, tothom intervé acomplint el seu paper d'una forma impecable, sobretot el protagonista. Encara que a mí, m'agrada la intervenció de Teddy, diguerem, l'amic, del protagonista, encara que no se'n fia d'ell, etc. El paper d'amic pessat que ha d'estar recordant sempre a l'altre allò que a aquest li convé; i que un mateix (l'espectador), açò ho sap, quan acaba l'obra, em pareix molt interessant.

En conclusió, em pareix una obra adequada sobretot per agafar-la a classe i al dia següent, tal i com ferem nosaltres, destinar la sessió per deixar conceptes clars i aclarar a aquelles persones un poquet perdudes en l'argument els seus dubtes. Perqué és una pel·lícula que genera dubtes, i és molt millor si aquestos s'aclareixen per tal de comprendre molt millor l'argument, el qual, com ja he dit abans, no té desperdici.